Presentació de “La capsa de música” a l’FNAC Arenes de Barcelona

 

Bona tarda!

Gràcies per haver vingut en un dia com aquest. Esperem que dissabte no plogui i ens deixi gaudir d’un dia sempre magnífic com el dia de Sant Jordi.

Gràcies també a l’FNAC per haver-nos deixat aquest espai. Penso que és una feina conjunta de llibreters, editorials, distribuïdors, etc. donar-nos l’oportunitat, als escriptors novells, de donar a conèixer les nostres obres. Hi ha molt pocs espais que ho facilitin i per això encara us hi estic més agraïda.

Gràcies també a l’editorial Me gusta escribir libros per donar-nos també l’oportunitat de poder publicar a un preu raonable i poder distribuir l’obra a un mercat considerable.

Gràcies a la Saioa i al Jose per la feina que han fet i que m’han fet fer, sense ells aquest llibre encara seria en un calaix.

Sóc la Dolors Taulats i sóc aquí per presentar-vos la meva primera novel·la.

És una novel·la que feia deu anys que tenia escrita. La vaig escriure durant quatre anys, la vaig deixar llegir a persones que considero bones lectores, en vaig escoltar els seus punts de vista i la vaig guardar.

Escriure una novel·la i publicar-la, sobretot publicar-la, és com un part: s’ha d’estar preparada, s’ha de buscar el temps oportú, s’ha de deixar madurar el fet de deixar anar una obra que ara ja no em pertany, sinó que pertany a tots els lectors que se la faran seva…

Quan vaig veure al Facebook les entrades de Me gusta escribir libros em va encantar la seva filosofia  m’hi vaig posar en contacte. Em van dir que encara no publicaven en català, però que en un futur pròxim pensaven fer-ho. Quan es van decidir em van trucar, l’oferta em va interessar i aquí teniu el producte.

Em van convèncer dues coses: que la novel·la es distribuiria també com a llibre electrònic i que era la primera que publicarien en català.

 

I després de tot això, preguntareu…, però al final de què va la novel·la?

La novel·la planteja un conflicte universal i etern: un triangle amorós (qui no ha escrit sobre un triangle amorós?); ara bé, el que proposo és resoldre el conflicte tenint en compte punts de vista nous. Els personatges no es mouen, no actuen com els típics personatges d’un triangle amorós i, fins i tot, qui hauria de ser l’antagonista es converteix més aviat en còmplice.

Però, per a mi, més important que el què, què passa, l’argument, és el com, com l’autora, en aquest cas jo, fa que passin les accions, fa que s’expressin els sentiments, fa que es resolgui, o no, el conflicte.

Tal com deia E. M. Forster a Aspectos de la novela, 1927, en què compara el novel·lista amb altres creadors artístics (pintors, escultors, poetes o músics), hi indica que els personatges només són “masses, feixos de paraules” a les quals l’escriptor “dóna un nom i un sexe, els assigna gestos plausibles i els fa parlar entre guions, o no, i comportar-se, de vegades, d’una manera consecuent. Aquests feixos de paraules en són els personatges” o com deia també Mercè Rodoreda: Una novel·la són paraules. (…) Tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil.

I és aquesta cerca de l’estil el que preval sobre el què s’hi explica.

Així, a més dels cinc personatges principals que es mouen per la novel·la, els espais hi són molt importants.

Aquests espais no són un mer teló de fons, sinó que formen part de l’essència del personatges, els acompanyen, els agombolen, els fan viure.

I aquí, l’autora, perdoneu-me que parli en tercera persona, però és que m’és molt més fàcil, és on descarrega tota la seva vena poètica.

En realitat, jo no sóc una novel·lista nata. Sóc una lectora furibunda de novel·les, m’encanta que m’expliquin històries més que jo explicar-les. En realitat, provinc de la poesia, que sí que n’he escrita molta.

I, en realitat, aquesta novel·la va sorgir d’una única frase, que un dia, parlant amb una persona, em va dir. I la frase em va quedar gravada i hi vaig començar a donar voltes i voltes, i quan dic voltes no em refereixo a una setmana ni a dues, sinó a mesos o anys sencers. Fins que me’n vaig atipar vaig decidir escriure’n un conte…, per treure-me-la de sobre… I aquest conte es va anar fent gran gran gran i es va convertir en una novel·la

I, com deia, en la descripció, en la tria dels espais és on hi ha més l’essència de la novel·la, des del meu punt de vista.

Fixeu-vos-hi: “Emprengué el camí de tornada, però no pel mateix passeig per on havia baixat, sinó que travessà el riu per una passera de fusta que acabaven de reconstruir, ja que l’anterior se l’havia emportada el corrent en les últimes pluges de la darrera tardor, quan l’Helena se sentia segura i creia que la vida li canviaria poc o el que era habitual en unes circumstàncies rutinàries.

“En ser al mig del pont, s’aturà a banda i banda per assaborir la música que l’aigua produïa en saltar i xocar contra el pedram, omplir-se els ulls amb la seva transparència, vivificar l’esperit amb els colors diversos dels còdols grans i petits (del blanc resplendent al gris i negre viats, al roig ferruginós); cap al nord, veia com baixava i cantava el rierol per entre grans roques, Prímuls aturonat a la banda esquerra amb la placeta de davant de l’hotel arran de penya-segat: en aquella hora de la tarda, a prop de les tres, el sol hi tocava de ple i les cases amuntegades del poble antic lluïen l’ocre de les seves parets i el roig negrós de les teulades. El campanar, amb teulada de pissarra, s’aixecava esvelt a mà dreta del poble, una mica més endins, contra el verd fosc del bosc més llunyà. Més a l’esquerra, s’endevinava, blavosa, la serra de Ponent, amb alguns cims encara nevats.

“I girant el cos vers el sud, s’hi anava estenent la gran plana de la vall, amb els seus camps i horts de molts colors, i més enllà els pobles veïns de Mulablanca, on e riu s’endinsava calmosament, i, una mica més enlairat i esglaonat, Cerdà, que prenia el sol sense cap mena de pudor, eixacarrat i nu.”

A més d’aquesta cerca d’estil, una novel·la, segons Alberto Barrera Tyszka (escriptor de telenovel·les veneçolanes, guanyador del premi Herralde de novel·la 2006, premi Tusquets 2015) “és sobretot un to. Cal corregir molt la temptació del narrador d’adjectivar, de produir ràpidament l’emoció en comptes d’intentar anar portant el lector directament perquè sigui ell qui hi posi l’emoció. El narrador no s’ha de desbordar, no ha de ser un narrador massa exultant.”

I aquest to, em va costar, però el vaig trobar, més que trobar-lo, el vaig somniar. Me’l van donar sobretot els versos de la Cançó a Mahalta de Màrius Torres, que va musica ja fa molts anys Lluís Llach.

Aquest es el to, és l’atmosfera que vaig voler donar a la novel·la i, segons alguns lectors, aquest to es nota.

Però, com que encara sóc una autora insegura, el vaig voler assegurar.

Aquesta novel·la en principi no es deia “La capsa de música”, sinó que tenia per títol un dels versos de la Cançó a Mahalta: Sento com si em seguís

Màrius Torres ja fa més de 75 anys que és mort i, segons les lleis, hi podria haver posat el títol, però l’editorial el va descartar i de cap de les maneres em va deixar posar-l’hi.

També em va fer treure els versos que encapçalaven cada part i que ajudaven el lector a fer-se aquesta atmosfera que jo vaig voler donar a la novel·la.

Tota l’obra anava introduïda pels versos: “L’aire del teu silenci passa en mi / com en el prat un vent d’ales d’àngel o lliris.

La primera part, la introduïen els versos, ja tan coneguts: “Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels / Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

La segona part, tenien com a introducció: “No podem acostar les nostres vides calmes: / entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.”

I, a la tercera part: […] i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga, / de la font a la mar –la nostra pàtria antiga…

De tota manera, els bons lectors, i els que s’han llegit l’obra amb els versos i sense, diuen que no són imprescindibles…, que l’atmosfera, el to, hi continua essent.

Per tant, la vena poètica, jo que sóc una poeta molt sintètica, que busco que les paraules tinguin un pes específic, que quan el lector les llegeix tingui la sensació que són com una pedra que, quan la llances en un estany forma aquelles ones, reverbera, doncs, busco aquesta “buena prosa: bien cincelada, sobria de superfluas riquezas, potente y contenida;” que expressi “lo esencial con los más sencillos medios; que digui “lo que debe decir con viril austeridad, segons Nikos Kazantzakis.

Com la prosa de Miquel Àngel Riera (Panorama amb dona), en què cada paraula hi té un pes específic: deixeu-me’n llegir un fragment:

“No era freqüent que succeís de nit, però podia ocórrer i havia passat més d’una vegada que fos precisament a hores de fosca quan es sentissin passar els avions, amb aquella lentitud exasperant que la gent atribuïa a la feixuguesa de dur tantes bombes, i, quan això ocorria, semblava que el poble, tot sencer, deixàs de respirar i, fins que la remor es perdia definitivament dins la distància i desapareixia aquella gravitació immobilitzant que venia de dalt, romania en una actitud dimitidora i primitiva, talment com s’agotzona un estol de perdius dins el sementer i no mou una ala fins que l’instint no li dóna a entendre que s’ha esvaït el perill. L’alarma resultava esfereïdora com si cada vegada fos la primera vegada que sonàs, i la gent, en sentir-la, oblidant altres menesters, corria a cercar refugi cap als soterranis o davall els llits, progressant en lleugeresa com més llarga era l’experiència d’aquells tràngols. El que, aquell instant, estava dient alguna cosa o resava en veu alta, es quedava amb una escapçadura de frase penjant a la boca, i aquell altre, més expeditiu, que ja havia sopat i estava quedant bé amb la dona aquell precís instant, o bé s’aferrava més per sentir-se protector i protegit o, oblidant-se en sec del plaer que l’ocupava, ho donava tot a les cames mentre mal aglapia d’una grapada la roba tirada al peu del llit. Ningú, en sentir aquell avís, no posava esment a res que no fos anar a posar-se a cobert amb celeritat, i era freqüent que, acabada l’alarma, en sortir la gent dels amagatalls, es topàs amb un aire espesseït d’olors domèstiques; com podia ser la de llet cremada o de llesques de pa fetes ja carbó.”

La primera vegada que vaig llegir la prosa de Miquel Àngel Riera vaig tenir la sensació aquesta: paraules com si fossin una pedra que formava ones que reverberen en un estany, que et porten significats somniats, inconscients…

També em passa amb la prosa de Juan Benet (Volverás a región) en castellà.

També, com diu un escriptor irlandès, Colm Tóibin, “busco construir una frase i que dins d’aquesta frase hi hagi emoció, però no sàpigues on és perquè és dins del ritme de la frase. Diuen que els meus llibres són molt difícils de traduir, perquè semblen molt simples però no ho són.”

Tot això no vol dir que sigui una novel·la feixuga de llegir, sinó més aviat al contrari. La impressió dels lectors és que t’atrapa, que vols llegir-ne més, que no pots deixar de llegir-la… I fins i tot quan arriben al final, que és un final obert en què el lector ha de fer un exercici d’imaginació i fer-se la seva composició de lloc…, per no explicar més del que vull dir, he deixat el final tallat en sec i obert, com passa moltes vegades a la vida -com, per exemple, el final de Retrat d’una dama, de Henry James, en què, després de totes les peripècies, el lector no sap què farà la protagonista-, doncs els lectors em diuen, però, per què no vas continuar, per què has deixat el final així…, en volem més…

Doncs tot això és el que us volia explicar de la novel·la…

Si hi ha algú que vulgui fer-me alguna pregunta…

Moltes gràcies a tots per fer-me passar una estona tan agradable parlant del meu llibre. Per als autors, és el millor regal que se’ls pot fer: poder parlar dels seus llibres amb els lectors. És una experiència completa i inigualable!

Anuncios